En Pasanj descobreix el mar

 Jordi López Pérez

Racó de sa palomera, Blanes

En Pasanj és un Follet que fa molts de segles que viu al bosc d’en Rabassa. Coneix el cant dels ocells, el murmuri de les fulles, el tacte de la molsa. També ha ajudat a molta gent pel seu pas pel bosc, però no sap on és el mar. Només del que li parlen els ocells que van i venen i l’imagina, com un lloc molt llunyà.

I aquest capvespre ha decidit agafar els estris i anar a buscar el mar. No sap on és, però es deixa guiar pel vent. Després d’un parell d’hores de caminar, aconsegueix arribar al racó més emblemàtic de Blanes. El racó de sa Palomera. Quan ha arribat s'ha aturat. El sol ja baixa, i la llum daurada li pinta la cara. El mar s'estén davant seu, gran i suau. La roca, majestuosa, semblava respirar. I la barca, quieta sobre la sorra, feia olor de fusta humida. Pasanj es va quedar quiet. El cor li bategava diferent, com si fos més gran.

— Uauuu!!! Quin raco més maco! Es va acostar a la roca i la va tocar amb molta cura amb els seus petits dits.

—Tu deus ser “Sa Palomera”, oi? M’ho han dit moltes vegades els ocells. I per primer cop, la roca va parlar. La veu era fonda, lenta, com si vingués de molt endins.

—Sí, petit Follet. Fa molt que espero que vingui algú com tu.

—Com jo? Va dir en Pasanj, sorprès.

—Si, algú que sap escoltar amb el cor, va dir la roca.

Després, es va donar conte que darrere seu hi havia una petita barca i s’hi va acostar.

—Deus haver viscut moltes aventures, tu, oi? 

—Sí. Molts dies de pesca, de temporals i vents… i també he estat testimoni d’amors que comencen i d’altres que s’acaben, tot just aquí. Però els que deixen llum, no marxen mai.

I finalment s’ha adonat que entre Sa Palomer i la barca hi ha un arc de ferro.

—Què és això? Una porta? La barca ha assentit.

—És el lloc on el temps s’atura quan passes a l’altre cantó. On el que és sincer es queda.

Aleshores, va aparèixer una parella jove d’enamorats. Anaven agafats de la mà, però l'han vist. Van travessar l’arc sense dir res. El mar va fer una onada suau, la barca va cruixir i Sa Palomera va tremolar. 

En Pasanj va fer un petit gest amb la mà. Ha deixat una llavor de llum entre la sorra. No es màgia gran. És un desig petit: que aquest amor no s’esborrés mai.

I just quan es girava per marxar, ella l’ha vist. Només un instant. Un petit cos, ulls brillants, quiet entre la llum.

—Has vist? Ha dit aturant-se.

Ell va mirar també, però Pasanj ja no hi era. Només quedava una empremta petita a la sorra.

—Potser és el mar. Va dir ell

—O potser és un record que encara no hem viscut —va dir ella. I han continuat caminant amb el cor una mica més ple d’amor.

I en Pasanj, feliç i en silenci, s’ha quedat en aquest racó màgic de Blanes . S'ha assegut entre la barca i la roca. Aquesta nit, sa Palomera li ha explicat històries antigues, i la barca li ha parlat d’amors que havien passat per aquell arc. Ha sabut veure, que aquest és un lloc on el temps s’atura per escoltar.

I us preguntareu, i en pasanj, no ha tingut converses amb el mar? Doncs sí, però ho deixo per la següent entrada.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comments