El darrer petó del dia

 Jordi López Pérez

L’Anna i en Josep havien compartit tota una vida.

Es van conèixer fa més de cinquanta anys, en aquella mateixa platja de Blanes. Ella treballava en una petita gelateria, sempre amb les mans ocupades i el somriure a punt. Ell arreglava xarxes al port, amb les mans plenes de sal i una mirada humil que s’amagava darrere el gest serè.

No va ser una història de pel·lícula. Va ser de les que es construeixen dia a dia, amb paciència. De les que neixen amb una conversa curta, una passejada al capvespre, un gelat desfet compartit. Van començar a estimar-se a poc a poc. Sense presses, ni promeses brillants.

Després de la guerra, el món era gris. Hi havia poc menjar, poc futur, però molta esperança.
Varen sobreviure treballant de sol a sol, compartint nits llargues al llit fred, somiant en una casa pròpia, en una vida més tranquil·la. Vare veure marxar gent estimada, però cada vegada que la vida els sacsejava, ells es tornaven a agafar fort.

Varen tenir fills i llargues cues per aconseguir pa. Ho aprofitaven tot, fins i tot els moments de silenci. La casa es va omplir de crits i de tendresa. Celebraven aniversaris amb pastissos casolans, rentaven els plats rient i  cosien la roba mentre recordaven cançons antigues.

I així, sense adonar-se’n, van passar els anys.

Ara tenien els cabells blancs. Els passos d’en Josep eren lents, però segurs. L’Anna s’agafava al seu braç com ho havia fet sempre, amb confiança. Aquell vespre van tornar al lloc on tot havia començat: la platja de Blanes. Van caminar fins a Sa Palomera, la roca que semblava quieta, però que havia vist créixer generacions. Es van aturar. En Josep la va mirar amb els ulls brillants. Ella va somriure amb la mateixa tendresa del primer dia.

Ell li va acariciar la cara, i sense dir res, la va besar. Un petó lent. Un petó que portava dins totes les nits compartides, les batalles superades, les abraçades silencioses. Un petó que deia: “Gràcies per tot.” “T’estimo.” “Soc aquí.”

Les onades venien i tornaven, com ells. La llum de la tarda, suau, embolcallava la platja com una carícia antiga. Tot es va fer silenci. Ni el vent gosava fer soroll.

No els calia res més. Només aquell petó i aquell amor. Tan senzill. Tan gran.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comments