Conversa amb un Follet

Jordi López Pérez

Un dia d’aquestes festes de Nadal em sentia desanimat. Passava massa hores a casa, sense fer gran cosa, i la mandra m’havia guanyat. Aquella nit vaig decidir anar a dormir d’hora, però no m’imaginava el que estava a punt de passar. Vaig somiar. I no només això: vaig somiar amb un follet! Sí, un d’aquests éssers dels contes infantils. Us ho explico perquè va ser un somni inoblidable.

Vaig somiar que feia una excursió al bosc d’en Rabassa, anant cap a l’ermita del Vilar. Necessitava desconnectar i buscar una mica de pau. Vaig aturar-me per descansar i beure aigua, quan de sobte vaig veure que uns matolls començaven a moure’s. "Ai mare!", vaig pensar, "un porc senglar!". Ja m’imaginava corrent com un esperitat, però, per sorpresa meva, el que va aparèixer d’entre els arbustos va ser un follet! 

Ell, en veure la meva cara espantada, em va dir:  

—Ei, nano! No posis aquesta cara. No has vist mai un follet del bosc?  

—Doncs no! —li vaig respondre, encara incrèdul—. Sempre he pensat que només sortíeu en els contes per a nens petits.  

Ell va somriure i va fer un gest còmplice amb les mans.  

—Potser sí, però només apareixem quan algú ens necessita. I avui ets tu qui ens necessita!  

Encara desconcertat, vaig preguntar-li:  

—Jo? Per què?  

—Perquè fa dies que estàs trist i sense ganes de fer res.  

El follet havia tocat diana. Vaig assentir amb el cap, reflexionant.  

—Tens raó... —vaig dir finalment—. Des que no tinc feina, em costa trobar motivació per fer qualsevol cosa. Per això vaig al Vilar, a encendre un ciri i demanar a la Verge que m’ajudi a trobar feina... o almenys a omplir els dies amb alguna cosa de profit.  

El follet va aixecar un dit, com si estigués a punt de donar-me una gran lliçó.  

—Jordi, ets del Barça, oi?  

—Sí, és clar! Com ho saps? —vaig preguntar, amb certa sorpresa.  

Ell va somriure murri.  

—Els follets sabem moltes coses. Però deixa’m explicar-te la història de dos jugadors del Barça que et poden inspirar.  

Aleshores va començar a parlar-me d’en Charly, un jugador tranquil que destacava pel seu tarannà despreocupat.  

—Escolta, Charly —li vaig dir una vegada—, no t’avorreixes de no fer res?  

I saps què em va respondre?  

—“Mira, follet, hi ha gent que no pot estar quieta, però jo puc no fer res i ser igual de feliç. La vida és curta, i no val la pena estressar-se.”  

Jo vaig riure en recordar les seves paraules.  

—Sí, el recordo una mica. Era força peculiar... —vaig afegir, amb un somriure.  

Després d’aquell comentari, vam continuar caminant. El follet, sempre amb el seu aire entremaliat, em va explicar històries sobre el bosc: caceres del Vescomte de Cabrera, fugides durant la Guerra Civil i celebracions com l’aplec del Vilar. A mesura que parlava, em sentia més connectat amb el lloc i amb mi mateix.

Quan gairebé arribàvem a l’ermita, el follet es va aturar sobtadament.  

—Espera, Jordi! Encara no pots entrar. Et falta escoltar la segona història. És d’en Pep, el gran entrenador del Barça.  

Vaig assentir amb paciència, i ell va començar a parlar-me d’una vegada que havia vist en Pep a la muntanya de Collserola. L’entrenador llegia tranquil·lament un llibre, fins que el follet el va sorprendre.  

—Hola, Pep!  

Ell va saltar del banc on estava assegut, espantat.  

—Renoi, qui ets tu? —va preguntar amb sorpresa.  

—Soc un follet del bosc —li vaig respondre amb un somriure—. Però tinc una pregunta per a tu: Com pots fer tantes coses i no cansar-te mai?  

En Pep va reflexionar uns segons i va respondre amb serenitat:  

—La vida és massa curta per malgastar-la. Si et lleves ben d’hora i treballes fort, tot pren més sentit.  

Quan va acabar, el follet em va mirar amb intensitat.  

—Ara et toca a tu decidir, Jordi. Què prefereixes? Viure com en Charly, sense fer gran cosa; continuar demanant miracles, o agafar l’exemple d’en Pep i posar fil a l’agulla?  

Vaig quedar-me pensant mentre ell s’allunyava entre els arbres. Quan va desaparèixer, vaig saber la resposta. L’endemà em vaig llevar d’hora i vaig començar a organitzar-me. Vaig fer les feines de casa, vaig buscar feina i, a la tarda, vaig decidir dedicar-me a una afició que sempre m’havia cridat l’atenció: la fotografia. Vaig començar a capturar imatges i a compartir-les en una pàgina web perquè amics i familiars poguessin gaudir-ne.

Va ser l’inici d’un nou camí. Gràcies al follet, vaig trobar la motivació que em feia falta per avançar. 

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comments