Passa al contingut principal

Entrades

El silenci que ens toca

Ens vàrem asseure sobre la roca, encara tèbia del sol que s’amagava. El poble quedava enrere, petit, silenciós, com si hagués decidit no interrompre. Davant, el mar semblava quiet, però jo sabia que bullia per dins, com tu. Les onades, lentes, feien veure que no escoltaven, però cada cop que et mirava, el seu ritme s’accelerava. Et vaig mirar de costat. Els cabells et brillaven amb la llum violeta del capvespre, com si el cel t’hagués escollit per encendre’s. No vam dir res. Només les mans, buscant-se amb aquella urgència suau que no necessita paraules. El desig no feia soroll, però ho omp...
Entrades recents

Entre la piedra y la piel

Un viernes por la noche, Martí y Mireia salieron de la Universidad con la risa todavía tibia en los labios. El aire olía a piedra húmeda, a hojas secas, a un secreto que se intuía sin nombrarse. Pasearon sin rumbo, rozándose apenas, compartiendo silencios que ya no eran inocentes. La escalera de la muralla los recibió sin testigos. Solo ellos, la piedra tibia, la barandilla oxidada, y ese escalón veintidós que parecía esperarlos desde siempre. El muro, alto y rugoso, se alzaba como guardián de lo que estaba a punto de suceder. Mireia se sentó primero. Se descalzó despacio, dejando que la piedra acariciara sus pies como una vieja cómplice. Martí la miraba como si la descubriera por primera vez. Ella levantó la cabeza y le sonrió con esa boca que él llevaba semanas imaginando. —¿Te gusta este sitio? —murmuró ella. Él no respondió con palabras. Se sentó a su lado, tan cerca que sus rodillas se rozaron. El calor creció entre ambos, lento pero irrefrenable. Cuando Mireia apoyó la cabeza en ...

En Pasanj descobreix el mar

En Pasanj és un Follet que fa molts de segles que viu al bosc d’en Rabassa. Coneix el cant dels ocells, el murmuri de les fulles, el tacte de la molsa. També ha ajudat a molta gent pel seu pas pel bosc, però no sap on és el mar. Només del que li parlen els ocells que van i venen i l’imagina, com un lloc molt llunyà. I aquest capvespre ha decidit agafar els estris i anar a buscar el mar. No sap on és, però es deixa guiar pel vent. Després d’un parell d’hores de caminar, aconsegueix arribar al racó més emblemàtic de Blanes. El racó de sa Palomera. Quan ha arribat s'ha aturat. El sol ja baixa, i la llum daurada li pinta la cara. El mar s'estén davant seu, gran i suau. La roca, majestuosa, semblava respirar. I la barca, quieta sobre la sorra, feia olor de fusta humida. Pasanj es va quedar quiet. El cor...

El darrer petó del dia

L ’Anna i en Josep havien compartit tota una vida. Es van conèixer fa més de cinquanta anys, en aquella mateixa platja de Blanes. Ella treballava en una petita gelateria, sempre amb les mans ocupades i el somriure a punt. Ell arreglava xarxes al port, amb les mans plenes de sal i una mirada humil que s’amagava darrere el gest serè.