Nit de Sant Joan: quan cremen els records i s’encenen els desitjos

23/06/2025

La nit de Sant Joan sempre té aquell aire especial. Una barreja de fum i mar, de coca i cava, de petards que esclataven com si volguessin parlar.  

Set amics, asseguts en rotllana, les cares il·luminades per les flames. Les rialles anaven i venien, fins que la Carla, la més calmada de la colla, es va incorporar i va dir:  

— Ja sabeu que aquesta nit no és només foc i festa, oi? És la nit més curta de l’any... i també la que deixa passar aquelles coses que no sempre es veuen.  

En Roger va aixecar una cella, amb el somriure divertit d’aquell que vol desafiar la por.  

— Misteris? Bruixes? Fantasmes? Va, ens vols fer por, Carla?  

La Carla va somriure fluix, però aquesta vegada, el seu somriure no és de conya, només una mena de melangia. Va agafar un tros de llenya i el va llençar al foc.  

— Deixeu-me explicar-vos la història d’aquell que va desaparèixer just aquesta nit.  

Els altres van callar. El vent semblava haver-se aturat.  

— Fa més de cent anys, hi havia un pescador que vivia sol a una barraca a prop d’aquesta platja. No parlava gaire amb ningú, no saludava mai al mercat, i ningú sabia el seu nom. Però cada nit de Sant Joan, ell encenia una foguera i es quedava quiet mirant-la.   

La Júlia va abraçar-se les cames, com si la història hagués fet entrar una mica de fred dins seu.  

— I què? Potser li agradava el foc, no?  

La Carla es va girar cap a ella, amb els ulls més foscos.  

— Potser sí. Però una nit… va passar una cosa diferent. 

La seva veu va baixar fins a convertir-se en un murmuri.  

— Segons diuen, aquell 23 de juny, algú el va veure aixecar-se de cop, com si algú li parlés des de dins les flames i va fer un pas cap al foc. Ningú sap per què ni com, però aquella nit, el pescador va desaparèixer entre les flames.  

Silenci. Només se sentia crepitar suau de la llenya.  

— I ningú el va trobar mai més?, va preguntar en Pau.  

La Carla va baixar la mirada cap al foc, però no va respondre de seguida. Es va prendre un segon, com si les seves paraules pesessin.  

— Diuen que si mires el foc de la revetlla massa estona, et pot cridar. I si tens alguna cosa pendent, una promesa incomplerta, un amor que mai vas dir en veu alta... el foc et pot fer passar a l’altra banda. 

Les flames van grinyolar en aquell moment. La Júlia va respirar fondo.  

— tu com ho saps això, Carla?  La Carla va aixecar la mirada, aquesta vegada sense somriure.  

— Perquè el meu avi em va dir que aquell pescador era el seu besavi. 

 De cop, el vent es va moure, però ningú va respirar més fort del necessari. Fins que en Nil va parlar.

— Mireu això... No creieu que el foc està… diferent? 

Tots s’hi van fixar. No era que les flames fossin més grans ni que el vent bufés cap a elles. Era… alguna cosa més subtil.  

La Júlia va ajuntar les mans i va mirar a la rodona.  

— Falta algú? 

La pregunta va caure com un petard mal llençat. La colla es va comptar sense parlar. Carla, Roger, Nil, Júlia, Pau, Èlia... Faltava algú. 

— En Pol!, va dir en Nil, de cop.  

Es van aixecar de pressa, mirant al voltant. En Pol havia estat assegut a la vora, callat, escoltant la història, però ara no hi era.  

— Pol!, van cridar tots a la vegada. Silenci. Només el mar i el foc. 

La Carla va girar-se cap al foc.  — Va… no pot ser!  Però aleshores ho van veure.  

Entre les flames, una forma… no exactament una ombra, ni un rostre. Només un moviment, com si el foc sabés alguna cosa que ells no entenien.  

En Roger va fer un pas enrere. — Si això és una broma… no fa gens de gràcia.  

De cop, una brisa freda els va recórrer la pell. Un petard va esclatar lluny i les flames es van moure com si responguessin.  

— Pol! —va cridar la Júlia.  

I aleshores, des de la foscor més enllà de la foguera… una veu.  

— Aquí! 

Tots es van girar. I allí, a la vora de l’aigua, en Pol es va aixecar, els braços mig creuats.  

— Què feu cridant? He anat a banyar-me. 

— Què passa? Sembla que hagueu vist un fantasma. 

La colla es va mirar entre ells i ningú va saber què dir.  La Júlia es va humitejar els llavis, però la seva veu va sortir més fluixa que volia:  

— Potser sí.  

 En Pol va sacsejar el cap, somrient, intentant dissipar aquella tensió.  

— De debò, què us passa? Només he anat al mar. 

La Júlia el va mirar, amb els ulls humits, però no va respondre de seguida.  El vent es va aixecar, i les flames es van vinclar com si escoltessin.  Finalment, va dir:  

— Has estat fora… o el foc t’ha deixat tornar?  

En Pol va obrir la boca per contestar. Però, per alguna raó, no va saber què dir. 

I la revetlla continuava!, la música s’esvaïa en l’aire, barrejant-se amb el fum dels petards i les rialles llunyanes. Però per a aquella colla, la nit ja no era la mateixa. Alguna cosa s’havia perdut en el foc, en la història explicada, en els instants de silenci que havien compartit. I ningú sabia si la tornarien a trobar. La nit havia continuat endavant, indiferent al que s’havia perdut entre les flames i les ombres. Com si tot el que havia passat fos només un instant efímer, una història que, un cop explicada, ja no pertanyia a ningú.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comments