La Flor que no volia ser trobada

 

La Flor que no volia ser trobada

Jordi lópez Pérez

02/08/2025

Ahir al matí, vaig decidir fer una passejada pel bosc. Feia dies que no hi anava, i em venia de gust caminar una estona entre arbres i silenci. El camí era tranquil, amb el terra cobert de fulles i molsa. L’aire feia olor de terra humida, d’aquella que només trobes quan el bosc ha dormit sota la rosada.

De sobte, entre les ombres, vaig veure una flor groga molt petita. Era tan discreta que gairebé no la veia. Estava sola, envoltada de molsa verda, com si hagués crescut en secret. La llum del sol li tocava just al damunt, com si l’estigués cuidant. Semblava que brillava una mica, com si fos especial.

Al seu costat hi havia un fil molt fi, com una telaranya penjant entre dues branques. Era tan prim que només es veia si et movies i el sol el tocava. Vaig apropar-m’hi amb molta cura, sense fer soroll. Tot estava tan silenciós que podia sentir el meu cor bategar.

Vaig quedar-me quiet, mirant-la. Tenia ganes de fer-li una foto, per recordar aquell moment. Vaig treure el mòbil, però la pantalla es va posar negra de cop. No funcionava. Vaig prémer els botons, però res. Com si el bosc no volgués que la capturés.

Vaig sentir una mica d’inquietud, però també una pau estranya. Vaig marxar sense tocar res, caminant lentament cap a casa. Quan hi vaig arribar, em vaig mirar les sabates. Estaven seques, netes, com si no hagués caminat pel bosc. Em va semblar estrany, però no hi vaig donar massa importància.

Vaig deixar els estris sobre la taula, i en posar la mà a la butxaca, vaig notar alguna cosa. Era un pètal groc. Petit, suau, perfecte. Jo no l’havia agafat, estava segur. Vaig mirar-lo una estona, sense saber què pensar.

Aquest matí, en despertar-me, he vist que el pètal encara era sobre la taula. No sé si aquella flor era de veritat o només un instant que vaig imaginar, però des d’ahir sento que alguna cosa dins meu s’ha mogut. Com si el bosc m’hagués parlat a la seva manera, amb calma, amb llum, amb aquell silenci que diu més que mil paraules.