Guilleries

 Dolors Clota

Potser m’hauria d’afanyar a tornar. Però s’està tan bé aquí a fora mentre el vent acarona amb suavitat els solcs que els anys han fet arrelar en els meus braços… Sí, ja ho sé que hauria de tornar. Però aquest silenci que esclata quan s’acosta el capvespre em sedueix com a aquells pit-roigs que s’entossudeixen a seguir volant, fent mil acrobàcies, perseguint una vegada i una altra la blanca línia infinita que potser porta l’enamorat a veure la seva estimada.

He de tornar abans que comencin a repartir el sopar als més vells de la primera planta… No, no vull que s’adonin que me n’he tornat a anar. Li ho diran i s’enfadarà amb mi. I llavors no la deixarà venir. I jo no ho suportaré. Per què no entén que necessito sentir com l’aire del capvespre petoneja el meu cos arrugat? Per què no s’adona que  acompanyar la natura quan es comença a refugiar en la nit em retorna la pau ?

Avui he tornat a distreure en Tomeu mentre esporgava els rosers del jardí del darrere… i li he pres la clau de la porta d’entrada. És una d’aquelles claus velles, que grinyolen quan fa massa temps que ningú posa oli al pany. Em sap una mica de greu per ell perquè la directora el va amenaçar d’acomiadar-lo si tornava a passar i perquè potser instal.laran un d’aquells reixats moderns amb estranyes targetes que obren i tanquen portes. No l’acabo d’entendre aquest nou món que s’entesta a solucionar-ho tot amb curiosos rectangles de colors que donen diners, obren portes, diuen el meu nom, quin medicament prenc i quin és el meu equip de futbol preferit.

Però ara mateix em sento tan feliç… Omplo a poc a poc els meus dèbils pulmons i, amb cada petita alenada, m’acompanyen olors, sons i colors d’instants d’aquells que només s’assaboreixen quan un comença a ser prou madur per entendre que cal aprofitar cada instant; és la veu de la sàvia consciència que ens recorda, com deia el savi antic, que no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu. Ara estic molt cansada. Potser avui dormiré més bé. Potser així no em desvetllaran aquestes horribles guilles que corren pels boscos dels meus somnis.

Ja no camino amb la mateixa seguretat que abans. Tot seria diferent si aquella nit m’hagués quedat a casa, asseguda tranquil.lament al costat de la xemeneia, fent algun cop de cap mentre llegia amb avidesa una novel.la sobre la dona que havia estimat el filòsof Descartes i que preparava herbes d’enamorar en una vella casa d’Amsterdam.

Però justament aquella nit, tant la lluna que s’amagava sinuosa rere els núvols com la neu que omplia de silenci els carrers, em van convidar a sortir i no m’hi vaig voler resistir. Em feia massa gola sentir la fredor a les galtes com per no afanyar-me a posar-me l’abric i les botes. Ni se’m va acudir que el terra podia estar glaçat... Sense necessitat de fer cap radiografia, jo ja sabia que a més del fémur trencat també hi tenia la meva estimada independència.

- Mama, ja n’hi ha prou!- em va dir la meva filla, amb el mateix to amb què es dirigeix a les seves nenes - Quan seràs conscient que ja tens vuitanta-tres anys i que potser és hora d’invertir els papers?

Vaig sentir una barreja d’orgull matern per l’oferiment de la meva filla a viure una temporada a casa seva i de ràbia per no ser capaç de seguir cuidant de mi mateixa. I els meus llibres? I la meva llar de foc? I les meves plantes estimades? Qui els cuidaria? Ella, també?

- A més, - va insistir una mica més dolça- també m’agradarà que siguis a casa en aquests moments..

- Ho dius pel teu embaràs?

Durant uns segons que li devien semblar eterns no va dir res. Es va limitar a acaronar el seu ventre que, amb prou feines, mostrava que allí dins creixia una criatura. Em va explicar que només estava de tres mesos i que no havia volgut dir res per precaució. No li ho vaig retreure, tot i que encara no entenc què la va empènyer a tenir un segon fill als quaranta-dos anys. Potser el rellotge biològic de la meva filla s’havia il.lusionat de nou com m’havia passat a mi per primera vegada quan tenia gairebé la seva edat. Jo també vaig acaronar el seu ventre i juraria que vaig notar com bategava el coret de la petita Martina.

La Martina ja té cinc anys i té un somriure que m’omple d’energia. Encara li agrada seure al meu costat mentre, afalagada pel seu interès, li explico per enèsima vegada el conte de la granota Verdota i l’ocellet Verderolet. Ara em sento estranya quan explico contes. Hi ha moments en què les paraules dansen alegres pel meu cap, juguen com ho feien anys enrere quan la meva imaginació semblava no tenir límits per crear. I d’altres, perdo una mica el fil de la memòria,  confoc els personatges i amb prou feines em surt el rauc de la granota. Això fa que la Martina s’enfadi i digui que no em vindrà a veure mai més. Em dol tant endins que inevitablement em poso a plorar. Llavors s’acosta corrent, m’abraça, m’omple de petons i m’assegura que ja no està enfadada mentre intenta, sene èxit, fer ella la granoteta.

Quan encara vivia amb ells, m’encantava sentir-la imitar la seva professora d’escola mentre nosaltres havíem de pintar sense sortir de la ratlla, cantar la cançó dels Anys passant volant perquè era l’aniversari d’algú, fer veure que no ens sortia una lletra i ella ens venia a ajudar... Una vegada, de molt menuda, va pintar a posta un arbre de color rosa. 

-Ja sé que els arbres tenen el tronc marró i les fulles verdes, però com que la senyoreta no em feia cas, l’he pintat de color rosa i, quan l’ha vist, ha vingut de seguida per veure què passava. 

I m’ho deia, rient, amb aquella cara de trasto entremaliat que absolutament sempre em feia rendir a l’evidència que la meva néta devia tenir gens d’artista. Des que sóc aquí la trobo molt a faltar. M’agradava sentir-la cantar, xerrar tota sola amb les seves nines, amb les plantes i els arbres del jardí. Però, sobretot, enyoro aquell somriure que tenia un efecte gairebé tan embriagador com el de ses herbes dolces mallorquines.

L’Alba, l’altra meva néta, és tan diferent de la Martina... Fins i tot de petita era una nena solitària i esquerpa que es va anar tancant en una mena de closca imaginària a qui gairebé ningú donava importància. Es passava hores i hores tota sola tancada a la seva habitació. Amb prou feines tenia amigues i només vivia pendent dels llibres i de l’ordinador on passava hores i hores pendent de la pantalla. Tanmateix, l’Alba va fer una excepció a la seva cuirassa quan es va posar dos d’aquells claus infernals que no sé ni com es diuen: un a la llengua i l’altre, al nas.

- No sé com pots menjar amb aquest ferro a la boca! – li retreia sovint.- I encara menys mocar-te!

- Au, iaia! Vés a saber què feies tu quan tenies quinze anys! – va estampar-me insolent-. A més, és la meva llengua i el meu nas!

Final de la conversa. Final de la discussió. A vegades, fins i tot, trobo a faltar la seva insolència. Almenys estava amb ells. Ara visc turmentada entre aquestes quatre parets que s’han convertit en ca meva, però que no poden protegir-me de les guilles que corren ferotges en els boscos dels meus somnis. Les odio perquè tinc molta por que se’m vulguin endur.

Amb prou feines dormo un parell d’hores i ja em desperta aquesta guilla punyetera que es passeja impúnement per la profunditat dels meus somnis. Em clava la seva mirada penetrant, xiscla amb tanta força que penso que se m’esberlaran el timpans. En aquells moments, estic disposada a morir amb la condició de no tornar-la a veure ni a sentir mai més. Em desperto suada i freda. Busco el timbre i crido les cuidadores. Vénen tot d’una per mirar de calmar el meu plor esporuguit, gairebé infantil. 

Els divendres sempre ve la Núria. És una noia molt jove de mans petites i tremoloses. És la primera vegada que treballa en un geriàtric, horrible com tots imagino, i a vegades no sap massa com reaccionar. A mi m’és ben igual perquè és la que té les mans més fines de totes. S’asseu al costat del meu llit i m’explica un conte, com si jo fos la meva bufona Martina... Aquella nit la guilla ja no torna. Em sembla que no li deuen agradar gens els contes de la Núria…

A vegades, en un atac de racionalitat absoluta em convenço que simplement somnio en guilles perquè els boscos del voltant de la residència en són plens. Però això passa poc sovint i la majoria de vegades interpreto els meus somnis i tinc la certesa que la guilla em comença a avisar que s’acosta la meva hora... Llavors l’atac d’angoixa és inevitable i, si tinc la sort que és divendres, crido la Núria perquè me’l curi amb un conte.

- Va, Núria bonica, explica’m el darrer conte que has llegit – li demano encara tremolant.

Estic convençuda que se’ls inventa ella.  Té una imaginació desbordant. Acompanyada per la seva veu, em capbusso en metàfores amagades rere la lluna i una estrella que escombren els malsons dels infants, o en el missatge que envia la princesa de la Mediterrània en una ampolla per demanar que cuidem del nostre mar, i encara en les aventures d’un esquirol que sabia parlar tots  les llengües dels animals.

M’agradaria dir-li a la Núria que està perdent el temps aquí enmig de vells xarbotats, però encara no és el moment. No vull que se’n vagi mentre hi hagi guilles en els meus somnis... No, no, encara no és el moment. La Núria  segueix vivint en el mateix núvol de color de rosa que vivia de menuda. Encara que de tant en tant s’acosti gairebé fins a terra, de seguida es deixa endur pel ventet i s’enfila amunt, amunt... La Núria encara no sap que en el món real també hi ha un raconet per al rosa, per als somnis, per a les il.lusions... Però encara no és el moment…

Tanmateix sé que li arribarà aviat perquè ho he llegit a les seves mans menudes; ella també desprèn aquella màgia que tenen els artistes quan mans, cor i cervell treballen i s’inspiren a la una. La Martina també la té, aquesta màgia, encara que sa mare s’entesti a no veure-ho i a demanar, quan li ho insinuo, que em canviïn la medicació perquè està convençuda que dec haver empitjorat. La meva filla no ho pot entendre perquè a les seves mans no hi ha altra cosa que realitat pura i dura. Per molt que sigui la meva filla i em dolgui, el seu món no és el nostre. Em sembla que m’afanyaré a tornar i me n’aniré a dormir aviat, avui. Estic molt cansada.

Em sembla que tinc noranta anys. Ja en fa dos que estic aquí tancada. Algú em va trobar perduda vora la riera i em va acompanyar fins a comissaria. Un jove molt amable va avisar  la meva filla que feia hores que els trucava cada quart d’hora per saber si m’havien trobat. Em devia perdre tornant de la meva passejada diària. Recordo haver jugat amb les fulles dels arbres i haver ficat els peus a la riera. Després no res.

La meva filla i el seu marit van decidir que el millor per a mi, bé potser el millor per a ells també, era tancar-me a la residència Guilleries, que només era a vint minuts de casa seva i que tenia atenció mèdica les 24 hores del dia.

- Estaràs més ben cuidada que a casa nostra, i més ara que m’han ofert tornar a treballar al banc a mitja jornada. El metge també ens ho ha aconsellat. No sabem prou bé com pot evolucionar la malaltia i ens sabria molt greu que et tornessis a perdre i et fessis mal.

Tot i que al principi estava molt enfadada amb ella, imagino que la decisió no va ser gens fàcil de prendre. Potser és veritat que no podia amb tot plegat... i que jo m’estava convertint en una nosa cada cop més gran.

Ja veig les parets de la residència. Ja sóc a casa... Confio que no m’hauran trobat a faltar i que no s’adonaran que faig olor de bosc. Em sembla que amb un iogurt d’aquells de móres tan bons en tindré prou per sopar…

M’agraden les nit plujoses de tardor, com avui, perquè obro la finestra de bat a bat i deixo que la nit amari la meva habitació amb la seva frescoreta i que les llàgrimes del cel acoronin les meves mans abans de ficar-me al llit. M’agradaria aturar el món en aquest precís instant com si així la meva vida no corrés cap mena de perill. En moments com aquest em pregunto si la vida és una metàfora de la mort o és ben bé a l’inrevés? 

A primera hora del matí, la Núria ha entrat a l’habitació i ha trobat les finestres obertes de bat a bat. Semblava que la Maria havia passat bona nit. S’hi ha acostat i de resquitllada li ha tocat els braços. Estava freda. A la tauleta de nit ha trobat uns papers que deien “Per a la Núria”, escrits amb traç insegur. La Núria ha sortit de l’habitació plorant. En el punt de control d’infermeria ha informat de la mort de la Maria, la pacient de la 302, i ha demanat permís per marxar a casa abans d’acabar el torn. La Marta no s’hi ha oposat. Ella també recorda la tristesa profunda que va sentir quan es va morir el seu primer pacient. Després va aprendre a fer el cor fort i s’acostumà a la necessària arribada de la mort.

A casa de la Núria encara dormia tothom. Son pare roncava displàcidament. Gairebé va sentir compassió per aquell home que no era capaç de deixar-se seduir per la màgia de les paraules. Es va asseure damunt del llit i va començar a llegir.

Potser m’hauria d’afanyar a tornar. Però s’està tan bé aquí a fora… el vent acarona amb suavitat els solcs que els anys han fet arrelar en els meus braços. Sí, ja ho sé que hauria de tornar...

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comments